Accés al Seminari  Accés RedIris
Publicació electrònica i llengua
Resum a 05.03.98

Des de l'aparició d'Internet s'ha pogut constatar que hi ha una necessitat quasi imperiosa de comunicar coneixements, experiències o curiositats. Això vol dir que tothom és capaç de fer saber a algú altre tot un seguit de coses que, fins a fa escassos anys, només podia fer arribar a la gent del seu entorn. Ara, en canvi, les seves paraules, els seus sentiments i emocions, viatgen per l'espai "telefònic" arreu del món.

Aquesta situació ha comportat diversos fets: per un cantó, que tothom ha de comunicar-se per escrit (llevat dels cada cop més sofisticats sistemes de transmissió per Internet a través de l'àudio i el video). Aquest fet ha provocat que la gent, de sobte, es converteixi en un escriptor, en un periodista, en un historiador en potència, la qual cosa contrasta amb el fet que, si recordem els temps d'escola, pocs alumnes s'esforçaven en les redaccions. Per tant, Internet ha provocat, per obligació, que tothom hagi d'escriure per poder-se comunicar.

D'altra banda, aquesta comunicació escrita posa de manifest els coneixements (pocs/molts) de l'ortografia de les diverses llengües. No és estrany veure en una web, o en un xat, o una llista de notícies, veritables barbaritats ortogràfiques, en qualsevol idioma (no només en català, que té per ell mateix la fama immerescuda de ser difícil d'escriure). I ningú no s'escandalitza (almenys públicament). Estem, doncs, davant un fet evident de permissivitat lingüística que potser caldria reconduir.

Un fet totalment innovador és la immediatesa de la comunicació. Això vol dir que (llevat de casos concrets, i quasi extraordinaris, de revisió de textos de webs, o de textos de llistes de notícies) el text que ja s'ha escrit no es revisa, i llavors apareixen tots els errors del món. Amb això vull arribar al fenomen de la desaparició del corrector. En els mitjans convencionals (sobretot la premsa escrita) la figura del corrector és quasi indiscutible, ja que es tracta d'un procés obligatori per tal que la redacció periodística es converteixi en un vehicle de comunicació social, conformant un estil propi del mitjà per on es difon. A Internet, però, el corrector desapareix totalment: només hi ha corrector en el cas en què comunicador (en el sentit ampli: és a dir, tothom que difon idees i paraules per la Xarxa) i corrector siguin un ens propi (web creada per un equip, o web/xat/llista de notícies creada per un "entès" en ortografia -ja no dic en lingüística-).

Si tot això que hem dit ho hem d'aplicar a la llengua catalana, podem veure dos casos: per un cantó, que no només s'escriu malament en català; per un altre, que Internet permet expressar-se quasi com es vulgui, de forma que les llengües minoritàries, en aquest cas, estan en igualtat de condicions.